Dos manifestos i una Espanya
La intel·lectualitat mesetària està revoltada. No donen a l'abast a signar manifestos. Proliferació i duplicitat de noms en les els dos manifestos promoguts per les principals capçaleres espanyoles, El País i El Mundo. L'empresariat periodístic ha reaccionat presentant l'evolució de Catalunya cap a la independència, com una autèntica amenaça quixotesca amb la qual cosa els sobiranistes, que se la juguen el 25N, deuen pensar: “Ladran , luego cabalgamos, querido Sancho”, (posa-li Junqueras, per exemple). Els 300 del manifest, com els 300 espartans de les Termòpiles, els hi estan aplanant el camí de la victòria a “los secesionistas catalanes”, no als generals Cebrián i Pedro J. que s'ho deuen estar mirant des dels seus respectius apartaments de Manhattan.
Tots dos afinen molt respecte a les eleccions americanes, però de les catalanes niflower. Entre altres motius, perquè a aquestes alçades haurien de saber que els catalans no són més estúpids que la resta dels espanyols, o europeus o, fins i tot, que els que han promogut el manifest. Els catalans, com la resta dels esmentats, voten a qui els hi sembla dins d'un ventall de partits polítics que pel què fa a democràcia interna i transparència no tenen res a envejar a la resta de partits espanyols. Els mateixos, que a través dels dos diaris, han promogut els respectius manifestos: PP, PSOE, Esquerra Unida i UPyD. A Espanya, com a Catalunya, no es mou res al marge dels partits. Cada formació política té la corresponent societat civil i intel·lectualitat degudament subvencionada, sigui a través dels mitjans públics, privats, d'esquerres o de dretes.
El que és ben nou és que cap assumpte d'estat havia aconseguit, fins ara, la inusitada unitat d'acció, entre rivalitats polítiques i periodístiques acèrrimes, que ha provocat la hipotètica independència de Catalunya i el referèndum previ: “Los independentistas, para llevar adelante su denominada transición nacional, se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el proposito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás”. I adverteixen del perill d'una fractura social a Catalunya. La missió dels parlaments democràtics és aprovar lleis per majoria. I tot i així, no hi ha garantia que siguin sempre justes. Un exemple és la llei que empara els desnonaments per l'impagament de les hipoteques. Les principals associacions de jutges i el CGPJ n'acaben de demanar la reforma per l'impacte social que està provocant. Aquí sí que hi ha risc real de fractura social, però la llei hipotecària és poc intel·lectual, comparada amb el debat ideològic de la independència.
No es funció de la premsa independent promoure manifestos polítics, disfressats de presumpta intel·lectualitat, a favor ni en contra d'altres opcions polítiques, i perd credibilitat quan ho fa. Els dos textos han estat redactats des de la lògica partidista de la por al dret a decidir més que a la independència. Com es pot enfrontar la legalitat al dret a decidir; és a dir, el codi penal enfront al fet d'anar a votar. Quin nivell democràtic i intel·lectual desprenen frases com aquesta: “No estamos dispuestos a asitir al fracaso de un orden democrático con el intento de abordar la solución a problemas que solamente pueden verse agravados con el recurso a traumáticos expedientes de ruptura”.
El més democràtic que hem aconseguit és poder votar i ara, pel que sembla, alguns partits i determinada premsa de paper també s'ho volen carregar.
Tots dos afinen molt respecte a les eleccions americanes, però de les catalanes niflower. Entre altres motius, perquè a aquestes alçades haurien de saber que els catalans no són més estúpids que la resta dels espanyols, o europeus o, fins i tot, que els que han promogut el manifest. Els catalans, com la resta dels esmentats, voten a qui els hi sembla dins d'un ventall de partits polítics que pel què fa a democràcia interna i transparència no tenen res a envejar a la resta de partits espanyols. Els mateixos, que a través dels dos diaris, han promogut els respectius manifestos: PP, PSOE, Esquerra Unida i UPyD. A Espanya, com a Catalunya, no es mou res al marge dels partits. Cada formació política té la corresponent societat civil i intel·lectualitat degudament subvencionada, sigui a través dels mitjans públics, privats, d'esquerres o de dretes.
El que és ben nou és que cap assumpte d'estat havia aconseguit, fins ara, la inusitada unitat d'acció, entre rivalitats polítiques i periodístiques acèrrimes, que ha provocat la hipotètica independència de Catalunya i el referèndum previ: “Los independentistas, para llevar adelante su denominada transición nacional, se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el proposito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás”. I adverteixen del perill d'una fractura social a Catalunya. La missió dels parlaments democràtics és aprovar lleis per majoria. I tot i així, no hi ha garantia que siguin sempre justes. Un exemple és la llei que empara els desnonaments per l'impagament de les hipoteques. Les principals associacions de jutges i el CGPJ n'acaben de demanar la reforma per l'impacte social que està provocant. Aquí sí que hi ha risc real de fractura social, però la llei hipotecària és poc intel·lectual, comparada amb el debat ideològic de la independència.
No es funció de la premsa independent promoure manifestos polítics, disfressats de presumpta intel·lectualitat, a favor ni en contra d'altres opcions polítiques, i perd credibilitat quan ho fa. Els dos textos han estat redactats des de la lògica partidista de la por al dret a decidir més que a la independència. Com es pot enfrontar la legalitat al dret a decidir; és a dir, el codi penal enfront al fet d'anar a votar. Quin nivell democràtic i intel·lectual desprenen frases com aquesta: “No estamos dispuestos a asitir al fracaso de un orden democrático con el intento de abordar la solución a problemas que solamente pueden verse agravados con el recurso a traumáticos expedientes de ruptura”.
El més democràtic que hem aconseguit és poder votar i ara, pel que sembla, alguns partits i determinada premsa de paper també s'ho volen carregar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario