martes, 5 de agosto de 2014
CiU, trist, PP, mut
A Catalunya, la corrupció produeix pena, dolor, semblant a una desgràcia d'algú de "bona família"; en canvi a Madrid produeix un silenci paralitzant, semblant a la gràcia d'un dictador impertorbable. CiU ha viscut contenent investigacions parlamentàries i judicials, en canvi el PP ha viscut la corrupció tirant cap a endavant, com sí res no passés. Dos prohoms catalans s'inculpen; quatre tresorers del PP encausats. Però,creure's els amos del públic ve de més lluny.
el to familiar de la corrupció
Quan Félix Millet va confessar el seu frau contra el Palau de la Música, Jordi Pujol, decebut, va dir que se sentia "molt dolgut amb Félix Millet" i que el cas Palau era "penós i trist". Semblava estar davant la desgràcia d'un familiar. Millet, era un "prohom català", condecorat per Pujol amb el premi Creu de Sant Jordi, a més d'haver prestat serveis importants a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Ara és Jordi Pujol el que va confessar el seu frau contra l'Estat i torna aparèixer un aire de familiaritat. Per una banda, el president Mas, serè, el reconeix com el seu pare polític i declara sentir una "pena i dolor immens" i afegeix "compassió". Mentre l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, atabalat, declara que "desaparegui", perquè ara és un "llast".
A més, Duran Lleida, desolat, va expressar tristesa pel què ha escoltat d'alguns convergents, al·ludint a Trias o a Josep Rull, el recent designat coordinador general de CDC. Aquest, desmarcant-se de l'aura familiar, va afirmar emfàtic: "si el president Pujol no s'hagués apartat ho hauríem fet nosaltres".
la ineficiència de Mas i la refundació de Rull
Tant Millet (19 anys president de la Fundació de l'Orfeó Català- Palau de la Música) com Pujol (23 anys president de la Generalitat) amb la seva conducta transmeten la idea de considerar-se a si mateixos amos absoluts. El primer robant diner i el segon furtant diner, aprofitant-se, ambdós, dels seus càrrecs públics o les seves posicions privilegiades en la societat catalana.
El president Mas ha estat ineficient per començar una regeneració democràtica en la política catalana. La pregunta és si està en condicions d'iniciar-la realment si no es capaç d'aclarir el caràcter dels vincles de CDC amb el cas Palau i pels quals el jutge té embargada la seu del partit des de juliol de 2012, i demostra credibilitat política davant la corrupció que compromet a membres reconeguts de CDC.
No obstant això, Rull, el nou segon home de CDC, es planteja refundar el partit cap una Catalunya sobiranista, amb un nou programa polític compromès amb la independència (trencant l'statu quo), la justícia social (desenvolupant l'Estat del Benestar) i la regeneració democràtica (actualitzant valors i principis de transparència política). El debat sobre els termes de la refundació s'iniciarà després de l'11.
tots els tresorers del PP processats
La baixa qualitat de la democràcia a Catalunya té la seva rèplica a l'altre costat de l'Ebre. El govern del PP en silenci pateix la corrupció que compromet el partit. La llei de transparència no acaba de presentar-se i fins a fa poques setmanes la seguia negociant amb el PSOE de Rubalcaba, i no se sap si Pedro Sánchez negociarà un projecte de regeneració democràtica amb el currículum del PP.
El PP no s'avé a la probitat i sembla un tant ingenu pensar que el partit de Rajoy pugui crear condicions per resoldre la corrupció estesa en el sistema polític. La seva pròpia motxilla la té molt carregada de bruticia en diferents comunitats (Gürtel) i en els despatx del carrer Gènova (sobresous en negre)
 |
| Jordi Pujol va confessar d'haver furtat diner a l'Estat |
el to familiar de la corrupció
Quan Félix Millet va confessar el seu frau contra el Palau de la Música, Jordi Pujol, decebut, va dir que se sentia "molt dolgut amb Félix Millet" i que el cas Palau era "penós i trist". Semblava estar davant la desgràcia d'un familiar. Millet, era un "prohom català", condecorat per Pujol amb el premi Creu de Sant Jordi, a més d'haver prestat serveis importants a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Ara és Jordi Pujol el que va confessar el seu frau contra l'Estat i torna aparèixer un aire de familiaritat. Per una banda, el president Mas, serè, el reconeix com el seu pare polític i declara sentir una "pena i dolor immens" i afegeix "compassió". Mentre l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, atabalat, declara que "desaparegui", perquè ara és un "llast".
A més, Duran Lleida, desolat, va expressar tristesa pel què ha escoltat d'alguns convergents, al·ludint a Trias o a Josep Rull, el recent designat coordinador general de CDC. Aquest, desmarcant-se de l'aura familiar, va afirmar emfàtic: "si el president Pujol no s'hagués apartat ho hauríem fet nosaltres".
 |
| Millet va confessar haver-se apropiat de 3,3 milions d'euros |
la ineficiència de Mas i la refundació de Rull
Tant Millet (19 anys president de la Fundació de l'Orfeó Català- Palau de la Música) com Pujol (23 anys president de la Generalitat) amb la seva conducta transmeten la idea de considerar-se a si mateixos amos absoluts. El primer robant diner i el segon furtant diner, aprofitant-se, ambdós, dels seus càrrecs públics o les seves posicions privilegiades en la societat catalana.
El president Mas ha estat ineficient per començar una regeneració democràtica en la política catalana. La pregunta és si està en condicions d'iniciar-la realment si no es capaç d'aclarir el caràcter dels vincles de CDC amb el cas Palau i pels quals el jutge té embargada la seu del partit des de juliol de 2012, i demostra credibilitat política davant la corrupció que compromet a membres reconeguts de CDC.
No obstant això, Rull, el nou segon home de CDC, es planteja refundar el partit cap una Catalunya sobiranista, amb un nou programa polític compromès amb la independència (trencant l'statu quo), la justícia social (desenvolupant l'Estat del Benestar) i la regeneració democràtica (actualitzant valors i principis de transparència política). El debat sobre els termes de la refundació s'iniciarà després de l'11.
tots els tresorers del PP processats
La baixa qualitat de la democràcia a Catalunya té la seva rèplica a l'altre costat de l'Ebre. El govern del PP en silenci pateix la corrupció que compromet el partit. La llei de transparència no acaba de presentar-se i fins a fa poques setmanes la seguia negociant amb el PSOE de Rubalcaba, i no se sap si Pedro Sánchez negociarà un projecte de regeneració democràtica amb el currículum del PP.
El PP no s'avé a la probitat i sembla un tant ingenu pensar que el partit de Rajoy pugui crear condicions per resoldre la corrupció estesa en el sistema polític. La seva pròpia motxilla la té molt carregada de bruticia en diferents comunitats (Gürtel) i en els despatx del carrer Gènova (sobresous en negre)
Dels quatre tresorers del partit, des de 1982, quan era Aliança Popular, fins al 2009, un d'aquests va ser processat per la justícia (Rosendo Nasseiro 1987-1993) i la resta ho seran ara, d'acord a una resolució del jutge Pablo Ruz: Ángel Sanchís (1982-1987), Álvaro Laporta (1993-2008) i Luís Bárcenas (2008-2009). Tots per finançament il·legal del PP.
 |
| Barcenas va confessar haver lliurat sous a Rajoy i Cospedal, entre molts altres |
com corria el suborn
A més a més, les cúpules i alts càrrecs han rebut pagaments desobresous en diner no declarat a hisenda, procedent de cobraments de comissions a constructores, companyies d'assegurances i de donacions anònimes durant molts anys. Sumes des de 5.000 fins a 15.000 euros, com ho acrediten els documents lliurats per Luís Bárcenas i validats pel jutge Ruz.
A més a més, les cúpules i alts càrrecs han rebut pagaments desobresous en diner no declarat a hisenda, procedent de cobraments de comissions a constructores, companyies d'assegurances i de donacions anònimes durant molts anys. Sumes des de 5.000 fins a 15.000 euros, com ho acrediten els documents lliurats per Luís Bárcenas i validats pel jutge Ruz.
A això s'hi afegeix l'inici del judici contra 45 imputats, que formen part d'una trama organitzada (Gürtel) que, durant 10 anys, "en torn a la figura de Francisco Correa, va obtenir irregularment adjudicacions públiques de diferents administracions governades pel PP mitjançant el lliurament de suborns a funcionaris i autoritats amb competència o influència en aquestes contractacions".
La corrupció al PP recorda la Tangentopolis italiana, quan els polítics rebien pagaments a canvi de proporcionar contractes, obres, subvencions amb diner públic d'acord a estrictes percentatges de distribució entre els partits amb poder (demòcratacristians i socialistes). Aquest sistema va ser sacsejat pels jutges que van descobrir la trama concloent amb 1.233 condemnes y 429 absolucions.
 |
| Correa va confessar que Alejandro Agag, gendre d'Aznar, li va obrir les portes del PP |
l'apropiació del públic
A Catalunya i a la resta d'Espanya prolifera la corrupció. Dir, com s'acostuma, que aquesta en l'àmbit polític afecta només a persones individuals és un sofisma. Francisco Correa i Luis Bárcenas, d'una banda, i Lluís Millet i Jordi Pujol, d'una altra, són la punta de l'iceberg.
L'apropiació de recursos públics són part d'una estructura de valors i un sistema de finançament que els partits amb poder: PP (abans el PSOE) i CiU no han volgut canviar, permetent o aprofitant-se amb l'ús de pràctiques habituals semblants a les de l'època franquista.
jueves, 17 de julio de 2014
EL MIRATGE DEL DIÀLEG
La posició original de Rajoy és que la Generalitat anul·li el procés sobiranista, i la de Mas és que el govern espanyol accepti la consulta sobiranista. Si tots dos volen un diàleg de debò, han de acceptar recórrer un camí de incertesa en la construcció d'un acord o reconèixer que no hi ha acord. Existeix voluntat i temps polític per això?
parlar no és dialogar
El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar.
 |
| Després del fracàs de fa dos anys, forçats a reunir-se, podran dialogar? |
parlar no és dialogar
El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar.
Una prova d'això va ser l'experiència de l'última trobada, formal i oberta, d'ambdós, el 20 de Setembre de 2012, quan Rajoy va rebutjar la demanda de pacte fiscal per ser "contrària a la Constitució". La mateixa raó que empra Rajoy per oposar-se a la consulta sobiranista.
L'inici del diàleg entre Rajoy i Mas requereix que tots dos comparteixin la identitat del problema. No és el mateix definir-ho com a problema català o com de la relació política entre Catalunya i l'Estat espanyol. No és el mateix que les causes dels problemes siguin d'una part que del vincle entre les dues parts.
A més a més, un diàleg necessita una disposició oberta entre les parts. Això, per començar, significa no condicionar l'agenda o punts a tractar. Seria fals desenvolupar un diàleg si s'objecta posar sobre la taula, per exemple, la consulta plantejada per les institucions catalanes. No seria realista.
diàleg de debò
En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.
Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.
En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.
Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.
Un exemple que s'acosta a un diàleg polític de debò va ser el que van sostenir el President Adolfo Suárez i el dirigent català a l'exili, Josep Tarradellas sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya en 1977, quan regien les lleis franquistes reformades, abans de l'acord constitucional.
el diàleg Suárez-Tarradellas
Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.
L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.
Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
 |
| Amb una "maniobra jurídica", Suárez i Tarradellas van restablir la Generalitat. |
Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.
L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.
Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
el "no diàleg" Rajoy-Mas
I Rajoy i Mas, estan disposats a iniciar un diàleg polític de debò, fent un recorregut mitjançant l'enraonament? Només sabem que parlaran, però dialogar i assumir el problema junts dependrà de si Rajoy insisteix en intentar subordinar autoritàriament a les institucions catalanes, o si Mas no prova de flexibilitzar els termes de l'actual proposta sobiranista. Difícil, quan Espanya s'orienta cap a la idea d'una democràcia excloent.
miércoles, 18 de junio de 2014
PSC: SENSE RUMB I DIVIDIT
El Nou PSC és mort. Va abandonar el dret a decidir. Aquest, exigit des de baix de la societat catalana, ha portat la centralitat del catalanisme cap el sobiranisme. El PSC cruix per tot arreu. El seu desmembrament comença amb Maragall, continua cap a la Catalunya interior i arriba a Barcelona. Miquel Iceta pretén reconstruir-lo, però sense revisar els fonaments que han portat el PSC a la cris, difícilment
federalisme per dret a decidir
La nova líder socialista, Susana Díaz, va reconèixer, amb dignitat desacostumada, que el PSOE està sense rumb i dividit. La política andalusa va fer una crida als socialistes a què aprofitessin el proper Congrés extraordinari (27 de juliol) per a que el PSOE torni cap a un camí d'esquerra i ho faci unit.
 |
| Fa 4 anys, 10-J, quan el PSC assumia: "Som una Nacio: nosoltres volem decidir" |
La nova líder socialista, Susana Díaz, va reconèixer, amb dignitat desacostumada, que el PSOE està sense rumb i dividit. La política andalusa va fer una crida als socialistes a què aprofitessin el proper Congrés extraordinari (27 de juliol) per a que el PSOE torni cap a un camí d'esquerra i ho faci unit.
Aquesta situació és molt semblant a la del PSC. Així com ha renunciat Pérez Rubalcaba, ho ha fet Pere Navarro, després dels pitjors resultats electorals del PSOE a Espanya i del PSC a Catalunya en els 37 anys de democràcia. Ambdós han portat als partits a un ampli descrèdit polític.
Tot dos van estrènyer posicions, després que el cap del PSC va renunciar a impulsar el dret a decidir dels catalans a canvi que el PSOE impulsés una reforma constitucional federal. També va condicionar el suport a la consulta al vistiplau del govern de Rajoy. Així, el PSC va acabar rebutjant l'aprovació d'un marc legal (150.2) per a que els catalans poguessin decidir en una consulta.
Tot dos van estrènyer posicions, després que el cap del PSC va renunciar a impulsar el dret a decidir dels catalans a canvi que el PSOE impulsés una reforma constitucional federal. També va condicionar el suport a la consulta al vistiplau del govern de Rajoy. Així, el PSC va acabar rebutjant l'aprovació d'un marc legal (150.2) per a que els catalans poguessin decidir en una consulta.
 |
| Rubalcaba exigia l'abandon del dret a decidir i Navarro va cedir |
el Nou PSC i els canvis
El PSC tradicionalment va ocupar la centralitat del catalanisme polític, però des de la derrota del Tripartit s'ha desplaçat progressivament cap una marginalitat política com s'ha demostrat amb els resultats de les eleccions autonòmiques (2012) i leseuropees (2014).
El problema és que el Nou PSC de Pere Navarro no va comprendre els canvis profunds i notoris que venen succeint a Catalunya, al menys des de la sentència de mort de l'Estatut català, executada pel Tribunal Constitucional (TC) a petició del PP i amb la complaença, no reconeguda, del govern de Zapatero (PSOE).
En la societat catalana es va forjar un sentiment de profunda desafecció cap a l'Estat espanyol (la mateixa que el President Montilla va identificar i el PSOE no va voler escoltar), després que el Congrés de Diputats va mutilar l'Estatut català, el TC el va declarar nul aspectes essencials que els catalans ja havien aprovat democràticament en un referèndum.
el Nou PSC abandona el catalanisme
Així, des de diversos sectors socials, culturals i polítics de la societat va cristal·litzar un prou majúscul. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va canalitzar-lo a la Diada de 2012 amb centenars de milers de catalans als carrers, des d'on van exigir a les institucions catalanes assumissin el dret a decidir.
Dos mesos després, una majoria política triada, favorable al dret a decidir, dominava el Parlament. El govern de CiU, que havia governat un any i mig amb acords amb el PP, formalitzava un pacte de suport al govern amb ERC. Un moviment social des de baix havia desplaçat la centralitat del catalanisme polític cap a el sobiranisme, és a dir, el trencament del statu quo amb l'Estat espanyol.
Això va desconcertar el Nou PSC. El va deixar sense claredat per entendre els canvis vertiginosos en la societat. Amb moltes ambigüitats va intentar mantenir la seva imatge catalanista, però, finalment va optar per acostar-se cap el PSOE, abandonant el dret a decidir a canvi que el PSOE incorporés el federalisme en el seu ideari polític.
Avui quan la cúpula del partit parla del dret a decidir es refereix a quan Catalunya, algun dia, juntament a les altres autonomies, votin un acord constitucional espanyol sobre un nou model territorial de característiques federals. Aquesta posició és l'allunyament definitiu del PSC de la seva centralitat catalanista.
 |
| Pere Navarro, el polític i Miquel Iceta, l'estudiós del federalisme |
i z: reconstructor o enterrador?
Tot això va significar la fractura interna del PSC, la manca de diàleg polític, la imposició de mesures disciplinàries contra dissidents de la direcció, la progressiva fugida de militants, especialment en les comarques de fora de Barcelona i la fragmentació de l'aparell que va acabar amb Navarro.
El PSC està abatut. Miquel Iceta, un dels mentors del Nou PSC, en forma patètica s'ofereix a reconstruir-lo. La primera resposta ha sigut la renuncia al partit del líder de la facció Avancem, el diputat Joan Ignasi Elena, un dels tres castigats per Navarro.
Aquest és només el començament. El Nou PSC és mort, el PSC viurà una agonia més o menys llarga i el més probable és que muti en una mena de Federació Catalana del PSOE.
No hay comentarios:
Publicar un comentario