Defraudar
«"Per fer política cal ser seriós i al sud d'Europa no ho som", va dir Jordi Pujol»
Pilar Antillach | Actualitzat el 29/07/2014 a les 00:01h
"Per fer política cal ser seriós i al sud d'Europa no ho som". "Necessitem líders que diguin la veritat i prenguin decisions encara que els llencin (els líders) per la finestra". Les dues frases corresponen a l'expresident Jordi Pujol, que divendres ho va llençar tot per la finestra, després de reconèixer que no ha estat un polític seriós. Les va pronunciar l'octubre de 2011, un mes abans de les darreres autonòmiques, en un acte a Barcelona amb l'exprimer ministre italià Romano Prodi.
Pels que pensen que una Catalunya independent no deixaria de ser una Espanya en petit o, en el millor dels casos, una Andorra més gran, la confessió de Jordi Pujol reconeguent haver defraudat a Hisenda durant 34 anys, els permet refermar-se en aquesta teoria.
"Som un país de nou rics. Zapatero i Aznar es van comprar un Ferrari i s'han estavellat. Ara són a la UVI", va concloure un incaut Pujol, en el mateix acte, perquè en realitat era ell qui havia ingressat a la unitat de vigilància intensiva, des del moment que va "ningunejar" els presidents espanyols, oblidant el pacte tàcit que, des de la Transició, mantenia amb els dos grans partits estatals. CiU apuntalava les majories al Congrés i els ministres del PSOE i el PP es feien els despistats quan algú de la família Pujol apareixia pels sopars d'estiu de la Costa Brava i la Cerdanya.
Ni el trencadís del Palau de la Música, acompanyat del 3% de Pasqual Maragall, semblaven afectar el president Pujol i l'oratòria inesgotable que, durant aquests anys d'esclat independentista, ha deixat anar en frases premonitòries, que avui ja són ironia: "Tota convivència ha de tenir un component econòmic, jurídic i polític, però també ètic. Si el principi ètic falla la resta queda contaminat. Que és el que ha passat a Espanya, i no només amb el tema de la solidaritat interterritorial, sinó en la política i les relacions socials en general", final de la conferència "Residual o independents?" a la Universitat Pompeu Fabra, març de 2011.
Prèviament, en el mateix auditori, Jordi Pujol resumia als estudiants el que ell considera que és Catalunya: "Fa seixanta anys –jo en tenia vint– un dia vaig tenir la impressió, sota l’impacte de la guerra, de la dictadura i del clima de derrota, que Catalunya no tenia futur. I vaig plegar de fer el que, modestament, havia estat fent per a Catalunya. Perquè el balanç em semblava molt negatiu. Me’n vaig desentendre. Però al cap de tres anys vaig tornar a mirar el balanç. Em pensava que el país ja estaria molt a prop de la fallida. Vaig veure que no, que continuava havent-hi passiu, però que de mica en mica l’actiu anava pujant. I vaig entendre que mentre un país sumi, encara que l’espoliïn, si suma, i Catalunya suma, és que és viu. I que té futur". Doncs, això...
Pels que pensen que una Catalunya independent no deixaria de ser una Espanya en petit o, en el millor dels casos, una Andorra més gran, la confessió de Jordi Pujol reconeguent haver defraudat a Hisenda durant 34 anys, els permet refermar-se en aquesta teoria.
"Som un país de nou rics. Zapatero i Aznar es van comprar un Ferrari i s'han estavellat. Ara són a la UVI", va concloure un incaut Pujol, en el mateix acte, perquè en realitat era ell qui havia ingressat a la unitat de vigilància intensiva, des del moment que va "ningunejar" els presidents espanyols, oblidant el pacte tàcit que, des de la Transició, mantenia amb els dos grans partits estatals. CiU apuntalava les majories al Congrés i els ministres del PSOE i el PP es feien els despistats quan algú de la família Pujol apareixia pels sopars d'estiu de la Costa Brava i la Cerdanya.
Ni el trencadís del Palau de la Música, acompanyat del 3% de Pasqual Maragall, semblaven afectar el president Pujol i l'oratòria inesgotable que, durant aquests anys d'esclat independentista, ha deixat anar en frases premonitòries, que avui ja són ironia: "Tota convivència ha de tenir un component econòmic, jurídic i polític, però també ètic. Si el principi ètic falla la resta queda contaminat. Que és el que ha passat a Espanya, i no només amb el tema de la solidaritat interterritorial, sinó en la política i les relacions socials en general", final de la conferència "Residual o independents?" a la Universitat Pompeu Fabra, març de 2011.
Prèviament, en el mateix auditori, Jordi Pujol resumia als estudiants el que ell considera que és Catalunya: "Fa seixanta anys –jo en tenia vint– un dia vaig tenir la impressió, sota l’impacte de la guerra, de la dictadura i del clima de derrota, que Catalunya no tenia futur. I vaig plegar de fer el que, modestament, havia estat fent per a Catalunya. Perquè el balanç em semblava molt negatiu. Me’n vaig desentendre. Però al cap de tres anys vaig tornar a mirar el balanç. Em pensava que el país ja estaria molt a prop de la fallida. Vaig veure que no, que continuava havent-hi passiu, però que de mica en mica l’actiu anava pujant. I vaig entendre que mentre un país sumi, encara que l’espoliïn, si suma, i Catalunya suma, és que és viu. I que té futur". Doncs, això...
No hay comentarios:
Publicar un comentario